El canvi climàtic va causar el primer col·lapse del primer imperi del món

La cova Gol-e-Zard es troba a l'ombra del Mont Damavand, que a més de 5.000 metres domina el paisatge del nord d'Iran. En aquesta cova, les estalagmites i les estalactites creixen lentament durant mil·lennis i conserven en elles pistes sobre els esdeveniments climàtics anteriors. Els canvis en la química de les estalagmites d’aquesta cova han lligat ara el col·lapse de l’Imperi acadio als canvis climàtics fa més de 4.000 anys.

Akkadia era el primer imperi del món. Es va establir a Mesopotàmia fa uns 4.300 anys després que el seu governant, Sargon d'Akkad, unís una sèrie d'estats de la ciutat independents. La influència acadia es va estendre al llarg dels rius Tigris i Eufrates des del que ara és el sud de l'Iraq, fins a Síria i Turquia. L’extensió nord-sud de l’imperi va significar que cobria regions amb diferents climes, des de terres fèrtils al nord que depenien molt de les precipitacions (una de les "cistelles de pa" d’Àsia) fins a les planes al·luvials alimentades per regadanes al sud..

Vegeu també: Reclamacions d'estudi sobre l'art contenciós de la cova: "Zodíac antic": hi havia 40.000 anys

Sembla que l’imperi va arribar a dependre cada vegada més de la productivitat de les terres del nord i va utilitzar els grans procedents d’aquesta regió per alimentar l’exèrcit i distribuir els subministraments d’aliments a partidaris clau. Després, al voltant d’un segle després de la seva formació, l’imperi acadio es va esfondrar de sobte, seguit de migracions massives i conflictes. L'angoixa de l'època queda perfectament captada en l'antic text de la maledicció d'Akkad, que descriu un període de confusió amb l'escassetat d'aigua i menjar:

… les grans extensions de cultiu no donaven gra, els camps inundats no produïen peixos; els horts irrigats no produïen cap xarop ni vins; els gruixuts núvols no plovia.

Sequera i pols

El motiu d’aquest col·lapse encara és debatut per historiadors, arqueòlegs i científics. Una de les vistes més destacades, defensada per l'arqueòleg Yale Harvey Weiss (que va basar-se en les idees anteriors de Ellsworth Huntington), és que va ser causada per una brusca aparició de condicions de sequera, que van afectar greument les regions del nord productives de l'imperi.

Weiss i els seus col·legues van descobrir proves al nord de Síria que aquesta regió, una vegada pròspera, es va abandonar sobtadament al voltant de 4.200 anys, segons indica la manca de ceràmica i altres restes arqueològiques. En canvi, els sòls rics dels períodes anteriors van ser reemplaçats per grans quantitats de pols i sorra bufats per vent, el que suggereix l’inici de les condicions de sequera. Posteriorment, els nuclis marins del Golf d’Oman i del Mar Roig que van enllaçar l’entrada de pols al mar amb fonts distants a Mesopotamia, van proporcionar proves addicionals d’una sequera regional en aquell moment.

No obstant això, molts altres investigadors van veure la interpretació de Weiss amb escepticisme. Alguns van argumentar, per exemple, que les evidències arqueològiques i marines no eren prou precises per demostrar una correlació robusta entre la sequera i el canvi social a Mesopotamia.

Un nou registre climàtic detallat

Ara, les dades sobre estalagmites de l'Iran mostren nova llum sobre la controvèrsia. En un estudi publicat a la revista PNAS, liderats per la paleoclimatòloga d'Oxford Stacy Carolin, companys i jo, proporcionem un registre d’activitat de pols molt datat i d’alta resolució entre fa 5.200 i 3.700 anys. I la pols de les cavernes de l'Iran ens pot dir una quantitat sorprenent sobre la història del clima en altres llocs.

La cova Gol-e-Zard podria estar a diversos centenars de quilòmetres a l'est de l'antic Imperi acadio, però està directament a la vora del vent. Com a resultat, al voltant del 90 per cent de la pols de la regió s’origina en els deserts de Síria i Iraq.

Aquesta pols del desert té una major concentració de magnesi que la pedra calcària local que forma la majoria de les estalagmites de Gol-e-Zard (les que creixen des del sòl de la cova). Per tant, la quantitat de magnesi en les estalagmites Gol-e-Zard es pot utilitzar com a indicador de pols en la superfície, amb concentracions més altes de magnesi que indiquen períodes més polsos i per condicions d’extensió més seques.

Els estalagmites tenen l’avantatge addicional que es poden datar de forma molt precisa mitjançant la cronologia de l’urani-tori. Combinant aquests mètodes, el nostre nou estudi proporciona una història detallada de la pols de la zona i identifica dos períodes importants de sequera que van començar fa 4.510 i 4.260 anys i van durar 110 i 290 anys respectivament. Aquest últim esdeveniment es produeix precisament en el moment de la caiguda de l’Imperi acadio i proporciona un argument fort que el canvi climàtic va ser almenys en part responsable.

L'enfonsament va ser seguit per migracions massives de nord a sud, que van ser resistides per les poblacions locals. Fins i tot es va construir un mur de 180 quilòmetres, el "Repeller of the Amorites", entre el Tigris i l'Eufrates, en un esforç per controlar la immigració, no com a algunes estratègies proposades avui. Les històries del canvi climàtic brusc a l'Orient Mitjà es fan ressò durant mil·lennis fins als nostres dies.

Vídeo relacionat: Canvi climàtic Lake Magadi va contribuir a l'evolució humana

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation de Vasile Ersek. Llegiu l'article original aquí.