'7 Days In Hell' en realitat no era dolent

$config[ads_kvadrat] not found
Anonim

Pensa la meva estimada col • lega, Corban Goble 7 dies a l'infern estava malament. Corban té raó sobre moltes coses - John Wick, per exemple, està equivocat sobre els seus documentals esportius. 7 dies a l'infern, una farsa de HBO sobre un partit de tennis épico durant tota la setmana, no Citizen Kane, però va tenir èxit en les tres coses principals que hauria de fer una ridicula comèdia: em feia riure; els seus cameos estaven a punt; i, en un moment de 43 minuts magre, no va superar la seva benvinguda.

Va ser provocador, que es va estudiar en cursos de cinema durant els propers anys? Els signes apunten a no. Si esteu familiaritzats amb el treball d’Andy Samberg, sabreu quin tipus de to us trobareu. 7 dies a l'infern va recordar tant a la comèdia esportiva Will Will Ferrell Blades of Glory i el divertit vampir mockumentary El que fem a les ombres. Es va desbordar de referències específiques aleatòries: un homenatge a propòsit de res El projecte Blair Witch es van destacar - i les tangents estranyes, incloent una sobre els artistes d’esbós d’aula.

També van funcionar els cameos. Serena Williams va tractar els seus segments com una veritable entrevista donant un to estranyament autèntic. (També es va ajudar les imatges de vídeo de casa gran i els talls d’estil d’esports). David Copperfield també va ser una delícia inesperada, divertint-se amb la seva pròpia personalitat. Així doncs, Lena Dunham es va espetllar com alguns llançaments dels últims 10 minuts Dissabte nit en directe. I un Kit Harington, de cara calbera i fantasmagòrica, té les costelles naturals d’una comèdia blanca. Almenys a la Bruixa Blair parpella i al dibuix de la festa de sopar de Jon Snow a Seth Meyer, es mostra com un home recte.

7 dies a l'infern era ràpid. Era absurd. Vaig riure. Ignoreu els enemics. Serena sap escollir els seus trets.

$config[ads_kvadrat] not found