Aquesta màquina d’eliminació d’escombraries a l’espai ens protegirà del catalitzador

Recordeu la pel·lícula Gravetat ? I com va anar a l'infern tot en els primers 15 minuts a causa de petits trossos d’escombraries d’espai? La pel·lícula pot tenir problemes exagerats, però en la vida real, els residus orbitals molesten les agències espacials de tot el món. Les solucions proposades van des d’utilitzar arpons que es lliguen i treuen restes fins a làsers capaços d’empènyer objectes fora dels camins orbitals dels satèl·lits i estacions espacials. Ara, un equip internacional d’investigadors del projecte CleanSpace One (CSO) vol provar una xarxa cònica que pogués recollir i destruir restes com un astronauta Pac-Man.

En poc menys de 60 anys des que la Unió Soviètica va llançar el Sputnik 1 a l’espai, el pla orbital de la Terra s’ha convertit en un abocador sense pes, que està cobert amb milions de peces petites que fan més de 22.000 mph. La Xarxa de Vigilància Espacial dels Estats Units, operada per la Força Aèria, estima que més de 500.000 peces de restes de més d’1 centímetre circulen actualment al planeta. El cel està ple de bales.

Només hi ha un seguiment constant de 21.000 peces, totes de més de 10 centímetres. No importa que milions de peces menors de menys de 0,2 mil·límetres siguin capaces de danyar instruments importants. El 2009, es van fer un seguiment de més de 13.000 trucades properes setmanalment: imagineu-vos que gairebé s’introdueixen en restes de cotxes 2.000 vegades al dia. El Consell Nacional d'Investigacions dels Estats Units va advertir a la NASA el 2011 que les quantitats de restes orbitals arribaven a un nivell "crític". A mesura que els països continuïn disparant més objectes a l’espai, el nombre de peces de restes volant al voltant de l’òrbita de la Terra podria quadruplicar-se en els propers 50 anys.

Un dels problemes: les col·lisions entre objectes generen més escombraries. És el que va passar el 2009 amb la col·lisió Iridium-Kosmos, que va crear més de 1.000 peces de restes de més de 10 centímetres, a més d'una quantitat innombrable de fragments més petits.Hi ha un gran temor que això pugui derivar en el que s’anomena la síndrome de Kessler (http://en.wikipedia.org/wiki/Kessler_syndrome) on algunes col·lisions creen un bucle de retroalimentació positiva que cau en més i més col·lisions.

Mireu aquest mapa en 3D en temps real de totes les escombraries espacials de 150.000 peces que orbiten al voltant del planeta, que inclou també satèl·lits actius. Si Kessler té raó, és una tempesta esperant que passi.

Per tant, una eliminació d’escombraries a l’espai probablement seria molt útil. El disseny del prototip del COS és com una xarxa que es forma en un con, es desplega i tanca de nou una vegada que pot capturar un objecte. El COS espera llançar-lo el 2018.

Quan el Pac-Space-Man finalment es llança a l'espai, intentarà empassar el satèl·lit SwissCube: un objecte de 10 x 10 centímetres que ha estat orbitant la Terra durant més de cinc anys. A continuació, els dos objectes es cremen junts a l'atmosfera.

Si la prova té èxit, utilitzar més màquines de menjar escombraries a l’espai podria demostrar ser hàbil per escapar de trossos més grans de l’òrbita i protegir els satèl·lits i els instruments que no poden protegir-se ni esquivar les restes. Si hi ha una manera de desenvolupar-la a bon preu, podria ser la millor oportunitat de reduir les escombraries espacials i de netejar l'òrbita de la Terra per a futurs satèl·lits i estacions espacials.