Per què el nacionalisme olímpic uneix el món en l'odi irracional

Durant la fase final de dimarts de dimarts a les Olimpíades de Rio de Janeiro, el brasiler Thiago Braz da Silva va guanyar una medalla d'or sorpresa i es va reunir amb aplaudiments. El seu oponent, Renaud Lavillenie, francès, va ser abucheado, però no per motius clars. Això (i, sens dubte, perdent) va fer que Lavillenie trencés a plorar i que el president del Comitè Olímpic Internacional emeti una condemna del comportament de la multitud brasilera. Va ser un episodi lleig. Però no va ser sorprenent. Els partidaris brasilers han tingut una reputació d’entusiasme sense control durant molt de temps i el nacionalisme inspirat en la competència entre països i països sempre empitjora les coses.

Aquest no és només un problema de Rio.

L’anomenat comportament patriòtic sovint molesta a la segona mirada. La psicologia està plena de exemples de comportaments en grup i en grups: com actuen les persones en grups amb mentalitat de multitud i mirant des de l'exterior. La gent es veu atrapada al fandom, convertint-se en hooligans de futbol de la mateixa manera, sociològicament, que es converteixen en còmplices del genocidi. El nostre impuls cap a la violència de grup és un error evolutiu que podem trobar quan vam viatjar en paquets.

El psicòleg social Daniel Druckman s'ha centrat en el nacionalisme-esdevenir-se excepcional durant tota la seva carrera acadèmica. Argumenta en un document seminal de 2010 que la majoria dels conflictes es remunten a la divisió intergrupal arrelada a l’instint humà bàsic de prendre partit.

La llarga història és que els humans van evolucionar en petits grups. No som criatures molt fortes. Hi ha molts altres animals - lleons o tigres o goril·les - que per la seva mida són molt més forts, o tenen dents afilades o urpes, o poden córrer molt més ràpid que els humans. Així, doncs, el que realment diferencia els éssers humans és la nostra capacitat de cooperació i de treball en grup i de comunicació entre ells per assolir els nostres objectius.

Així que estàs predisposat a tenir una mentalitat contra nosaltres: això té sentit i és una cosa que la ciència ha demostrat amb el racisme com a implícita. El problema és quan el nacionalisme es recomana xenofòbia.

I mentre el nacionalisme brasiler ha esdevingut viral la setmana passada, és important recordar que els nord-americans són atrapats en una onada de nacionalisme aquesta temporada electoral gràcies a la retòrica xenòfoba del candidat a la presidència republicana. Penseu en la convenció nacional republicana, quan Trump es va unir als delegats en un cant de "U-S-A!" U-S-A! "Aquest mantra de tres lletres també ha produït moltes rondes en les últimes setmanes i és una classificació de televisió en or.

Això no vol dir que l’arrelament per al vostre país d’origen sigui problemàtic. Tenir fidelitat a un equip esportiu és el que fa que siguin divertits i competitius i que sigui un espectacle. Hi ha un cert nivell de schadenfreude quan veus que un equip rival perd. Però quan la vostra fidelitat es converteix en furor cec de l'altre costat, la política esdevé problemàtica. L’esportisme no és només important perquè manté les baralles a l’existència. Les rivalitats han de mantenir-se simpàtiques perquè els esports continuïn sent esportius en lloc de la guerra simulada, que és on van els nostres cervells de forma natural.

Després de tot, els brasilers no odien els francesos. I generalment no odien els saltadors de canyes. Els agrada ser brasilers. Quan se centren en això, tot funciona. El mateix passa amb els nord-americans. Mentre ens centrem en els nostres propis assoliments, ho fem bé.

Vaultter Renaud Lavillenie consolat per Thiago Braz i Sergei Bubka després de ser abucheado a la cerimònia de medalles pic.twitter.com/BrMoF3KGA0

- MEDI COI (@iocmedia) 17 d'agost de 2016