Els fòssils de gos revelen una relació profunda i profunda entre els humans i els canins

La mirada dolça d’un cadell és que el vostre cor necessita realment, però els científics han demostrat que la gent té lligams emocionals amb els gossos i que els nois molt bons ens uneixen a canvi. Ara, un nou estudi a la Revista de ciències arqueològiques posa una data sobre els orígens d’aquest vincle, il·luminant la naturalesa de les nostres primeres relacions amb els cadells.

El diari, publicat el dissabte a la setmana Journal of Archeological Science, presenta una nova anàlisi sobre restes de gossos descoberta al 1914 a prop de Bonn, Alemanya. Aquests ossos i dents es van trobar al costat de les restes de dos éssers humans i les dents pertanyents a un altre gos, fent que el lloc sigui la tomba més antiga coneguda en la qual els humans i els gossos van ser enterrats junts. Es creu que els fòssils tenen una antiguitat de 14.000 anys, el que suggereix que els nostres dolços sentiments envers els gossos es van originar en l'era del Paleolític.

Aquesta revelació no és només adorable; també va revelar que la relació entre gossos i humans antics no es formava només per necessitat. Els gossos ens van ajudar a caçar, segur, però l’anàlisi dels fòssils va mostrar que els primers gossos també es van fer caure amb els seus propietaris.

Quan els científics van tornar a examinar les dents que pertanyien al fòssil més complet del gos, van descobrir que només tenia set mesos d'antiguitat quan va morir. Però, quan el veterinari i el doctorat de la Universitat de Leiden El candidat Luc Janssens va fer una ullada més a prop a les dents, va adonar-se que el gos va sobreviure molt més del que tindria sense ajuda humana: el gos semblava haver patit una infecció amb morbillivirus, conegut col·loquialment com a malaltia canina. Fins i tot ara, aquest virus no té cura coneguda.

Mentre que Janssen assenyala que l’equip no pot ser segur al 100% del gos que té el virus, l’evidència disponible apunta a aquesta conclusió. Les dents presenten un dany característic que mostra que el gos es va emmalaltir quan només tenia entre tres i quatre mesos d'edat, però que va continuar vivint vuit setmanes més, cosa que només es podia gestionar amb l'ajuda d'un humà.

"Això significaria mantenir-la càlida i neta i donar-li menjar i aigua, tot i que, tot i que estigués malalt, el gos no hagués estat pràcticament útil com a animal de treball", va explicar Janssen en un comunicat publicat el dissabte. "Això, juntament amb el fet que els gossos van ser enterrats amb persones que podem suposar que són els seus propietaris, suggereixen que hi havia una relació única d’atenció entre humans i gossos fa més de 14.000 anys".

Els científics han estat tractant d'entendre quan va començar exactament la nostra relació amb els gossos, i quan es va convertir en un vincle emocional durant molt de temps. Generalment coincideixen que els gossos europeus van ser domesticats entre els 18.000 i els 32.000 anys enrere, en part perquè els antics humans havien de fer-los servir com a eines de caça. Aquest procés va conduir a la selecció de gens per a gossos que es basaven en el comportament hiperocial, cosa que va fer que la unió fos més fàcil al llarg dels anys. El 2017, un equip de científics de l'Institut Max Planck va informar que van trobar art rupestre a la Península Aràbiga representant gossos en corretges, que van determinar que els científics tenien entre 8.000 i 9.000 anys. Aquest descobriment va ser un gran pas per entendre els orígens de la nostra relació amb els gossos, però aquest nou descobriment fa que aquesta relació torni més enllà en la línia de temps de la humanitat. Els gossos han estat bons nois durant un temps, i les proves arqueològiques ho demostren cada vegada més.