La comunicació de mico assenyala inesperadament orígens del discurs humà

$config[ads_kvadrat] not found

Mira que fem....

Mira que fem....
Anonim

Des de fa anys, els científics han debatut si el llenguatge parlat és una habilitat única per a Homo sapiens. Pel que podem dir, els animals no poden parlar de la manera que fem, però això no ha impedit que alguns científics busquin als nostres parents d’animals com es va assabentar de com vam parlar. Els macaques rhesus són un dels favorits del laboratori: aquest macaque de cabells daurats, rosats i rosats, que comparteixen el 93% del seu genoma amb els éssers humans, són el focus d’un nou estudi a Neurona. El seu circuit neural pot ser la clau per entendre les converses humanes, tot i que no poden pronunciar cap paraula.

En un estudi publicat a principis de juliol, científics de la Universitat Rockefeller argumenten que els micos de les xarxes neuronals que utilitzen per expressar emocions i reconèixer les cares poden ser les mateixes xarxes cerebrals que van donar lloc a la capacitat humana de discurs. Investigadors Stephen Shepherd, Ph.D. i Winrich Freiwald, Ph.D. s’utilitzaven imatges de ressonància magnètica de cervell de maca rhesus, preses quan els animals miraven clips de vídeo d’altres macacs fent expressions facials comunicatives, per treure aquestes conclusions. Quan els micos subjectes es mostren clips d’altres macacs fent-los els seus llavis amistosos, imitaven els gestos, però només quan els micos dels clips semblaven estar mirant directament a ells. Al capdavall, el contacte visual als humans com en els macacs és clau per a la comunicació social.

En el cervell dels micos que miraven els vídeos, la reacció dels cops als llavis va anar acompanyada d'un canvi en l'activitat cerebral. Les exploracions van suggerir que fer contacte directe amb els ulls il·luminava circuits neuronals sensibles al context social i al processament de la informació, que al seu torn suggeria que els cervells del mico contenien les funcions cognitives necessàries per a la comunicació social.

La part més emocionant, però, va ser un canvi molt inesperat en l'activitat cerebral: quan els micos van veure un simpàtic llavis, una part del seu cervell s'assembla a la zona de Broca: la zona cerebral en humans relacionada amb la parla. En els éssers humans, aquesta part de l'escorça prefrontal s'activa just abans que es parlin les paraules, ajuda el flux d'informació sensorial de l'escorça temporal i ajuda a l'escorça motora a escollir quines paraules escampen.

Aquesta observació, assenyala l’equip, suggereix que "les expressions facials del mico, com ara tocs labials, poden ser precursors evolutius del discurs humà".

En el passat, altres investigadors no prenien seriosament els gestos o el cervell dels micos, argumentant que les seves accions i fisiologia eren massa elementals per representar les arrels de la comunicació humana. Però durant els darrers 40 anys, gran part de la investigació centrada en l'origen del discurs humà s'ha centrat en el cervell dels micos. El 2016, un estudi a Barcelona Avanços científics va afirmar que l’única cosa que feia que els micos tornessin de parlar com poden els éssers humans és el seu cervell.

Aquest estudi contradiu els treballs anteriors argumentant que la raó per la qual els micos no poden parlar és que la seva anatomia no ho permetrà. Aquest nou estudi torna al cervell les arrels de la divisió lingüística del mico humà.

Per arribar a l’arrel d’aquest misteri científic, Freiwald i Shepherd nw planegen mesurar l’activitat elèctrica de les neurones individuals que es van activar durant el seu primer experiment. Argumenta que una comprensió més detallada dels cervells del mico és un pas crucial per estar preparats per interpretar les explosions d'informació dins dels nostres propis caps.

$config[ads_kvadrat] not found