Si els científics trenquen l’emmagatzematge de dades de l’ADN, l’Internet s’ajustarà a un vidre de tir

Internet està sense espai. Totes les actualitzacions de Facebook, els diaris de Twitter i les publicacions de Instagram que passen per l'aire en última instància, necessiten una casa física, però amb el "univers digital" esperat a créixer a més de 16 zettabytes, això és equivalent a 4 bilions de dòlars DVD: per al proper any, haurem de plantejar un sistema d’emmagatzematge millor. Afortunadament, la naturalesa ja ens va proporcionar una malvada eficaç: l’ADN té quantitats d’informació insana en un espai microscòpic. Tenint en compte això, un equip d’investigadors de Microsoft està intentant aprofitar la biologia per frenar la nostra dependència dels centres de dades.

És un esforç impressionant i els primers resultats són prometedors. Però, potser, l’única manera d’obtenir una idea d’un significatiu avanç d’emmagatzematge de dades de l’ADN és considerar l’escala de la cosa. Quina quantitat d’Internet pot tenir l’ADN d’una sola cèl·lula?

En un article, presentat a ASPLOS 2016, una conferència dedicada a construir "suport arquitectònic" per a un univers digital en ràpida expansió, els investigadors assenyalen que l'ADN pot contenir fins a un exabyte (pensi: tot el catàleg de Netflix, 3.000 vegades més) per mil·límetre cúbic. Com a comparativa, els sistemes d’emmagatzematge més denses del mercat actuals són les cintes magnètiques, que només contenen uns 10 gigabytes per mil·límetre cúbic. S’ha estimat anteriorment que només 4 grams d’ADN podrien contenir totes les dades digitals que creen cada any. Si estimem que hi ha en algun lloc prop de 15 zettabytes d'informació digital a la Terra, necessitaríem uns 15 centímetres cúbics per emmagatzemar-los tots en ADN. Un got de vidre seria suficient.

Aquests números són impressionants, però no sorprenen exactament. Al capdavall, cadascuna de les nostres cèl·lules conté l'ADN per codificar tot el genoma humà, una massa de nucleòtids que, quan es va estavellar en un cub microscòpic, ocuparia uns 6,9 micròmetres cúbics. Pel que fa a l’emmagatzematge, l’equivalent a 6,9 gigabytes: aproximadament 1.725 còpies del nou senzill de Drake "One Dance" o de dues còpies de la qualitat del Blu-Ray. Star Wars: Force Awakens. Si no us sembla molt, tingueu en compte que la quantitat d’ADN que parlem ni tan sols es pot veure a simple vista. Ara considereu quantes vegades el vostre iPhone de 8 GB ha apuntat que no teniu més espai d’emmagatzematge.

Aquesta no és la primera vegada que els científics han emmagatzemat dades digitals en forma de DNA: el 2012, un equip de científics de Harvard liderat per George Church, Ph.D., va codificar 70.000 milions de còpies del seu llibre. Regènesi: Com es reinventarà la naturalesa sintètica i la nostra pròpia biologia en l'ADN en format nucleotídic. El DNA obtingut de dades resultant era prou petit per cabre en una miniatura humana.

Deixant de banda l’eficiència, el que fa que l’ADN sigui una opció d’emmagatzematge tan atractiva com el fet que també és increïblement durador. Com va assenyalar Church, "Pots deixar-lo allà on vulguis, al desert o al pati del darrere, i hi haurà 400.000 anys més tard".

Aprofitant aquest punt als seus extrems filosòfics, els investigadors de Microsoft van contemplar el futur de l’emmagatzematge d’Internet: “l’emmagatzematge basat en ADN també té el benefici d’una rellevància eterna: mentre existeixi una vida basada en l’ADN, hi haurà motius forts per llegir i manipular ADN."