Com una "puntuació del planeta" va ajudar a la NASA a identificar 1.284 nous exoplanetes en un sol cop

$config[ads_kvadrat] not found

ВСЯ ПУНКТУАЦИЯ ЗА 40 МИНУТ ДЛЯ ЕГЭ ПО РУССКОМУ

ВСЯ ПУНКТУАЦИЯ ЗА 40 МИНУТ ДЛЯ ЕГЭ ПО РУССКОМУ
Anonim

Abans de dimarts, no hi va haver escassetat de teories sobre el que anunciaria l’anunci de la NASA. (Divulgació completa: jo era responsable de gran part d’aquesta especulació.) Després, dimarts va impactar i vam saber exactament quina era la gran notícia: científics de la NASA acabaven de confirmar la identificació de 1.284 nous exoplanetes a l’Univers, incloent nou planetes amb potencial per ser habitable per a la vida.

És un anunci que ja ha inspirat els científics i les persones habituals de tot el món a reflexionar sobre si podríem trobar la vida extraterrestre amb molta agilitat ràpidament.Però el nou estudi planteja una pregunta interessant: què ha canviat entre els darrers anys i que ara permetia als científics identificar tants nous exoplanetes alhora? Tots aquests planetes només apareixen a la vegada? Hem desenvolupat una millor tecnologia? El telescopi espacial Kepler va millorar miraculosament (després d’estranyar trencar-se gairebé)? Què us dóna?

La resposta: tot es refereix a un nou mètode de validació de candidats a l'exoplaneta "Càlculs de probabilitat fals positiva astrofísica" d’aquests objectes, segons un nou article publicat en l’últim número de The Astrophysical Journal. Bàsicament, el nou mètode atribueix un nombre a cada objecte trobat per Kepler que determina la probabilitat que l'objecte sigui un exoplaneta i no un "impostor". Cridar-lo com a puntuació del planeta. Com més gran sigui el nombre, més probable és que sigui un planeta.

El nou mètode només permet a un objecte passar de la categoria "candidat" a "exoplaneta" si els investigadors de Kepler ho poden dir amb una fiabilitat del 99 per cent o més.

Hem de reduir la velocitat en aquest punt i exposar-ho exactament com els astrònoms troben i avaluen possibles exoplanetes. Bàsicament, a través de Kepler i alguns altres instruments, els científics miren les estrelles distants i mesuren la brillantor de la llum que emeten d’aquestes boles d’energia ardent. Quan una estrella té un planeta en òrbita, la seva brillantor es reduirà a mesura que aquest planeta es passa per davant del telescopi que estem fent servir per veure-ho (un exemple recent, encara que petit, és el de Mercuri que passa al sol). Mentre aquesta opacitat no sigui només un error tècnic, és un signe que alguna cosa està travessant el barri. Una atenuació constant que es produeix de manera regular al llarg del temps és una prova addicional que pot ser un planeta.

En el passat, els científics havien de veure els números de brillantor juntament amb l'avaluació d'una varietat de diferents dades que podrien ser assolibles, com l'observació de la velocitat de ràdio o la imatge d'alta resolució. Per desgràcia, fer aquest tipus de feina requereix molt de temps i no sempre tenim els recursos per trobar el que necessitem.

Així doncs, en aquest dia i edat, recorrerem a ordinadors per demanar ajuda. Timothy Morton, un investigador de Princeton que estudia exoplanetes, va desenvolupar un nou mètode per a la validació de l'exoplaneta que combina observacions anteriors de l'exoplaneta i els mesuraments actuals de brillants que es troben amb els científics de Kepler.

Hi ha dos tipus de simulacions. La primera mostra com es compara la obscuritat amb la dels exoplanetes i objectes imposers coneguts. La segona passa un pas més enllà i dedueix si l'obscurament és indicatiu del comportament de l'exoplaneta tenint en compte el que ja parlem de com es distribueixen els exoplanetes al voltant de la Via Làctia.

Les dues simulacions s’utilitzen per determinar la probabilitat estadística que l’objecte en qüestió és un exoplaneta. És una manera més ràpida de fer aquest treball i, per tots els comptes, és encara més exacte. De fet, el mètode s’utilitza realment per verificar exoplanetes confirmats prèviament i determinar si podrien ser falsos positius.

Això és crucial per a la direcció de futures investigacions exoplanètiques. El treball realitzat des del llançament de Kepler el 2009 ha estat enorme en la il·lustració de quants altres mons existeixen a l’univers, i que ha donat a l’ésser humà una sorprenent quantitat d’esperança que podem trobar un altre planeta habitable, o fins i tot una vida alienígena.

La NASA ja es prepara per llançar el satèl·lit Transiting Exoplanet Survey Satellite (TESS) a finals de 2017 i el James Webb Space Telescope el 2018. Tots dos jugaran un paper fonamental en les investigacions exoplanètiques adquirint moltes més dades que mai hem tractat. El model de Morton ajudarà els nostres científics sobre el terreny a analitzar aquestes dades i identificar exoplanetes potencialment habitables més ràpidament del que podríem haver esperat.

$config[ads_kvadrat] not found