'The Cell' va ser l’últim thriller de gir del mil·lenni

La pel·lícula de thriller / terror terrorista de 2000 de Tarsem Singh La cel · la es considera com una mica còmic d’afecte sensible al temps, com el rap-rock o la música nu-industrial. Quan es va llançar, els vídeos musicals van regnar suprem i aquesta estètica va començar a influir en el que la gent veia als cinemes. Però La cel · la 'S del seu temps-de-temps no garanteix cap estigma. És una pel·lícula divertida i surrealista amb uns moments realment esgarrifosos. Aniré a muntar-hi qualsevol dia.

La pel·lícula té molts elements tan estúpids. De fet, la trama del món real és gairebé totalment realitzada El silenci dels bens, fins a la inclusió d’una banda sonora orquestral atonal i invasiva, l’assassí de sèrie androginosa (Carl Rudolph Stargher, interpretada per Vincent D'Onofrio) i investigadora femenina (bé, realment, psicòloga infantil, però amb l’esperit) i la determinació de Clarice Starling) disposat a anar a qualsevol punt per tancar el cas. Això és Jennifer Lopez, cantant de "Waiting for Tonight" i Gigli La primera dama, com la Dra. Catherine Deane.

El fotograma és especialment digne de la revisió si teniu problemes (o observar l’odi) la nova temporada de Veritable detectiu. Presenta una actuació semblant a un Vince Vaughn, amb un aspecte menys escarpat i més enfrontat al pòquer. El seu treball aquí és sense vida, però és gairebé eficaç en això; com l’agent especial contractat per resoldre els assassinats perpetrats per l’assassí ara comatós, se suposa que és inútil i ineficaç. És estrany revisar els dies de curta durada, quan va ser llançat com un avantatge dramàtic.

Peter Novak, de Vaughn, és escèptic davant de la psicòleg idealista i abnegat de JLo, que ens porta a la versió de la pel·lícula de la Matrix, que es tanca en un vestit espacial amb realitat virtual que recorda un ram de Twizzlers, que es connecta i que desapareix en el purgatori del desert distòpic de la ment de l'assassí en sèrie de Vincent D'Onofrio. Ella busca localitzar el parador de les dones que Stargher ha matat, o empresonat, traçant el seu subconscient (o alguna cosa així). La seva ment adopta les imatges i la lògica de somnis agudes i aclaparades d'alguns dels vídeos musicals de Tarsem dirigits als anys noranta (vegeu l'escena de bany misteriosa i recordeu "Losing My Religion") i és impressionista i no narrativa en pocs sentits. les pel·lícules de gran èxit s'atreveixen a ser aquests dies.

El moment de JLo i Vince a la ment de l’assassí no és diferent de l’enfons de l’agent Cooper a la “sala vermella” de Twin Peaks, o, ja saps, una visual de Marilyn Manson. El món mental de Stargher avança la narrativa de manera molt simplista; aquestes seccions són una forma lliure, proporcionant tant esglaons (d’Onofrio com a torturador malvat, rei cornat i com a torturador) i simplement imatges indelebles, a mitges borroses (el cavall es divideix en segments, etc). Al final, es converteix en un videojoc que Deane i Novak han de batre per tornar a la realitat.

Aquestes imatges quasi-mitològiques de somni es convertirien en un segell distintiu de les pel·lícules de Tarsem seguides, fantasies visuals informades pel seu bagatge en una pel·lícula no narrativa. Però l’enfocament gòtic s’adapta a l’ambient cultural de l’època i féu que l’estrany film fos un èxit de taquilla. La "datació" d'una pel·lícula disminueix els seus encants? Simplement no ho veig La cel · la. Proporciona una instantània cultural realment estranya, algunes rialles i una gran quantitat de valor d’animació visceral.