Apollo 13 "Houston, hem tingut un problema aquí", 46 anys després

El 13 d'abril de 1970 va esclatar un tanc d'oxigen a la nau espacial Apollo 13. Els tres astronautes a bord van quedar encallats sense electricitat ni aigua, flotant a més de 200.000 quilòmetres de la superfície de la Terra. El que es pretenia ser la tercera missió d’aterratge lunar ràpidament es va convertir en una missió per mantenir-se viva. Quaranta-sis anys més tard, la seva història s'ha convertit en una de les històries de la NASA més inspiradores de la història.

L'Apollo 13 és conegut com el fracàs més "reeixit" de la NASA. El vaixell no va arribar a la Lluna, però els tres astronautes, el comandant James Lovell, el pilot del mòdul lunar Fred Haise i el pilot del mòdul de comandament, John Swigert, van tornar a casa vius. Des del dia en què va esclatar el dipòsit d'oxigen fins a l'aterratge segur a la Terra quatre dies més tard, els astronautes i els enginyers de la NASA a Houston van fer tot el possible per superar les probabilitats i fer que tothom visqués.

Mentre que el 12 d'abril (Dia Internacional dels Vols Espacials) és l'aniversari optimista del primer home a l'espai, el 13 d'abril és un recordatori de quantes coses podrien sortir malament.

Apollo 13 es va llançar des del Centre Espacial Kennedy de Cap Canaveral, Florida, l'11 d'abril. El llançament va tenir èxit i els astronautes van passar a l'atmosfera cap a l'espai. Cinquanta-sis hores i 205.000 milles més tard, va començar el problema.

Els astronautes van tirar endavant els fanàtics per remoure hidrogen i oxigen a la nau espacial. Va escoltar una forta explosió, la nau espacial va vibrar i la potència elèctrica va parpellejar. Poc després, els propulsors van començar a disparar per si sols. Swigert va tornar a la Terra: "Houston, hem tingut un problema aquí".

El problema d’Apollo 13 era el que la NASA podia preveure setmanes abans del llançament.

El 24 de març, els enginyers del Centre espacial Kennedy van trobar un problema amb un dels dos tancs que contenien cada any 320 lliures d'oxigen. El tanc va fracassar una prova de farciment i buit a causa d'un tub de farciment solt que va permetre que la pressió deixés el dipòsit sense buidar-lo. Els enginyers de proves van dur a terme tres proves per solucionar el problema, però va ser en va.

Els funcionaris de la NASA es van enfrontar a una decisió: reemplaçar el dipòsit en un procediment de 45 hores que podria retardar el llançament durant un mes o deixar el dipòsit tal qual. No van substituir el dipòsit.

Poc després que l'equip de l'Apollo 13 comencés a experimentar problemes, un sistema d'advertència els va alertar de baix voltatge en una de les piles de combustible. El Centre de control de la missió (MCC) de Houston va intentar seguir, però no va poder dependre de les dades que rebia a causa d’una ruptura d’1,8 segons de la connexió entre el MCC i la nau espacial.

Tant la tripulació com el MCC van realitzar en qüestió de minuts quina era la situació: el tanc d'oxigen que anteriorment havia causat problemes durant les proves estava buit i el segon tanc d'oxigen estava drenant. Aviat l’oxigen del mòdul de control s’havia anat i l’electricitat també ho hauria de fer.

Les opcions eren limitades. Una hora i mitja després que la tripulació comencés a experimentar problemes, el MCC va dir a Lovell, Haise i Swigert que "estem començant a pensar en el vaixell de salvament".

Per bots salvavides, el control de la missió es referia al mòdul lunar, que tenia un dia i mig de subministraments a bord per a dos astronautes. La tripulació necessitava per sostenir tres astronautes durant quatre dies.

Totes eren mans a la coberta de la Terra. Els controladors de vol, els experts en sistemes de naus espacials i els principals llaços de la NASA es van reunir per prendre decisions sobre la marxa. Els enginyers van treballar en una manera d'eliminar el diòxid de carboni tòxic de la nau espacial i els controladors de vol van treballar en el millor pla de vol de tornada a la Terra. Després de tot, l'Apollo 13 no es podia simplement donar la volta i tornar a casa.

Després de cinc hores i mitja de deliberació, la NASA va optar per redirigir la nau espacial cap al centre del Pacífic. Desembarcarà a la 143 hora després del llançament, 87 hores després de començar els problemes.

De tornada a l'Apollo 13, els astronautes es van enfrontar a condicions inimaginables. Estaven en racions estrictes per preservar els escassos recursos que havien deixat. La potència es va baixar el més baix possible, i la temperatura es va enfonsar fins als 38 graus Fahrenheit. Però encara havien de volar el vaixell.

Els astronautes van tornar al mòdul de comandament mentre s'apropaven a la Terra. Igual que el mòdul lunar, feia fred. La condensació es va aferrar a les parets i va caure a Lovell, Haise i Swigert, que van tornar a l'atmosfera.

Només 15 hores abans que Apolo 13 tingués previst tornar a entrar a l’atmosfera de la Terra, la tripulació va rebre instruccions sobre com tornar al mòdul d’ordres del mòdul lunar, alinear el sistema de guiatge i alliberar el mòdul lunar abans d’impacte.

El 17 d'abril, el mòdul de comandament Apollo 13 va aterrar a l'Oceà Pacífic a prop de l'illa de Samoa. Els astronautes van sortir del seu recipient fred i van embarcar-hi EUA Iwo Jima, i després va volar a Hawaii per reunir-se amb les seves famílies.

A Houston, van celebrar amb cigars. L'endemà, el president Richard Nixon va donar a la medalla presidencial de la llibertat, el millor guardó civil, a l'equip.