El que significa l'explosió del Challenger 30 anys després

El dijous se celebra el 30è aniversari del dia en què el transbordador espacial Challenger va explotar a tan sols 72 segons després del seu llançament als cels a la costa de Cap Canaveral, Florida. La tripulació de set persones, inclosa Christa McAuliffe, que es preparava per ser el primer professor del país a entrar a l'espai, va morir. Va ser el primer accident fatal a l'aire en 56 missions americanes tripulades.

Va ser un dia molt pesat per als Estats Units, així com per a la resta del món. Després de 24 llançaments d'èxit de transbordadors espacials, aquestes missions eren tan rutinàries que la idea de qualsevol cosa dolenta va ser tan lluny de la imaginació pública.

Com més tard es revelaria la investigació posterior, les causes de la catàstrofe no es limitaven només a defectes en l'enginyeria tècnica i en el control de qualitat de les parts estructurals i dels processos de la llançadora, sinó que es van estendre a la cultura organitzativa i als enfocaments de presa de decisions de la NASA.

Challenger va començar a llançar-se a les 11:38 del 28 de gener de 1986. Va ser la desena missió del transbordador (STS-51-L) i la segona de les 16 missions de la NASA planificades: un any inusualment caòtic per a l'agència espacial. Entre aquestes missions es van incloure els dos llançaments del transbordador al maig que portarien les sondes planetàries a l'espai, el primer vol de llançament militar a l'òrbita polar, el llançament del reconegut telescopi espacial Hubble i l'enviament de dos ciutadans privats a l'espai.

El primer d'ells va ser McAuliffe, professor de secundària de New Hampshire. Va ser seleccionada entre més de 11.000 sol·licitants per participar en el projecte de professor de la NASA a l'espai. Ella tindria l’oportunitat d’ensenyar dues lliçons als seus estudiants de Challenger, ja que s’estava surant a l’òrbita de la Terra.

Com va treure el Challenger, tot semblava normal com sempre. De sobte, al voltant de 46.000 peus per sobre de la superfície i amb una velocitat aproximadament sota Mach 2, la nau espacial va explotar en un violent embolic de foc i restes. Tot va passar en un instant. No hi va haver temps per intentar avortar una missió d’emergència i tornar la tripulació a terra de manera segura.

De fet, no es va esbrinar immediatament el que va passar. El comentarista de la NASA, Steve Nesbitt, va continuar llegint les dades de la trajectòria de la consola del control de la missió. Després de quedar clar que no hi havia cap dada real, Nesbitt pronunciaria les línies ara infames:

“Aquí els controladors de vol estan mirant amb molta atenció la situació. Bviament, un mal funcionament important."

Una onada de xoc i dolor es va fer càrrec de la NASA i de les famílies dels membres de la tripulació. La NASA va prendre un parèntesi de 32 mesos dels llançaments de la llançadora. El president Ronald Reagan va formar una comissió (que incloïa el famós físic teòric Richard Feynman) encarregada de mirar l’accident durant els propers mesos.

La causa principal, que la comissió determinaria, era la fallada de les juntes tòriques entre dos segments del reactor sòlid dret de la llançadora. La bretxa resultant va permetre que el gas ardent a pressió del motor del coet sòlid circulés cap a l'exterior i aplicés tensió al reforç de coet sòlid adjacent i al tanc de combustible extern. Això finalment conduiria a la falla estructural del tanc extern i les forces aerodinàmiques iniciarien l'explosió.

Per què els segells eren defectuosos? Senzill: erosió repetida durant els llançaments anteriors.

Però això no va ser una sorpresa total per a alguns enginyers de vol. De fet, la nit anterior al vol del Challenger, els enginyers amb el fabricant dels propulsors de coets sòlids van recomanar un retard en el llançament, ja que les temperatures de la nit podrien fer que les juntes tòriques fossin massa rígides.

Resulta que les objeccions d’aquests enginyers van ser rebutjades pels responsables de la companyia, que rebien pressió sobre els seus funcionaris amb funcionaris de la NASA desitjosos de mantenir el pesat calendari de llançament de l’any. El llançament es va avançar i el desastre va arribar.

Bviament, els canvis més immediats de la NASA van ser un redisseny de les juntes del segment del combustible de reforç per afegir una tercera junta tòrica i instal·lar els escalfadors per mantenir el segell treballant en un ampli ventall de condicions meteorològiques. A llarg termini, la NASA va millorar les comunicacions entre els diferents grups i el personal dins del programa de vol i va frenar el calendari de llançament per tal de permetre més temps per a les inspeccions abans del vol i augmentar les mesures de seguretat.

Tot i que la NASA ha treballat per minimitzar la possibilitat de més accidents, encara hi ha un desafortunat risc associat a qualsevol tipus de vol espacial tripulat. El desastre de Columbia del 2003 va ser un recordatori sever que alguna cosa tan petit i aparentment innocu com un tros d’escuma podria conduir al pitjor dels casos.

I, per descomptat, no oblidem que el vol privat de l’espai s’ha trobat amb molts obstacles, ja que les empreses intenten desenvolupar les seves cames d’espai.

Tot i això, hi ha hagut grans progressos en la millora de la seguretat del vol espacial des del Challenger. En les properes dècades, a mesura que la NASA i altres agències espacials de tot el món estableixen plans per enviar persones a Mart, els riscos associats a l'exploració de l'espai augmentaran de manera espectacular. Això és especialment important quan considerem que els vols espacials s’obren a una gamma de persones molt més àmplia, inclosa la NASA.

Abans de la seva prematura mort, McAuliffe va dir una vegada: "Tinc una visió del món com a poble global, un món sense fronteres". Això es converteix en una realitat constant. Haurem de ser vigilants per assegurar-nos que els vols espacials - per a tothom - estiguin prou segurs.