Què tan psicòtic vol secretament l’Apocalipsi?

El final sempre ha estat prop. Allà on vam veure els llamps i els volcans com a presagis del dia del judici final, ens hem sotmès al canvi climàtic, a les dependències de petroli, a les armes nuclears i als líders mundials que twitxen imatges d’armes letals gravades. Aquest pànic! a la discoteca eschaton sempre ha estat exagerada, però si el món acabés, he d’admetre que hi ha una petita i negra estella en el meu cervell aturada per la perspectiva.

Racionalment, per descomptat, el final del món té una gran oportunitat de ser una merda total. Margaret Atwood, un dels millors pensadors de les apocalipses, pinta bé el futur tan brutal: ens quedem sense menjar de supermercats, mengem el gos, i mengem el gos. I aquests són els bits més agradables.

Però, irracionalment, em sembla que aquest escenari és més que romàntic. Ho he notat des de fa anys, primer amb un entrenament formatiu amb els temps finals: una lectura primerenca de Stephen King El suport (ho sento, Revelacions!). Tot i que l’èpica de King comença amb la forma en què es fa la salsitxa final, l’èmfasi se centra principalment en la diversió post-bits. En aquest sentit, King imagina el plaer al final, igual que esbossa en un assaig del seu llibre Danse Macabre:

“No hi ha més escassetat de gasolina. Això era una mica alegre, d'una manera horrible. … No hi ha més guerra freda. No hi ha més contaminació. No hi ha més bosses de cocodril. No hi ha més delictes. Una temporada de descans."

Potser, com jo, us preocupeu menys per les bosses de mà i més centrades en el deute dels préstecs estudiantils, o potser és una bomba bruta a Times Square, o és una presidència de Ted Cruz. Però només perquè el mestre de l’horror del pop troba també el col lapse de la civilització sexy, això no és gaire consol psicològic. Amb disculpes al senyor King, quina estupefacció he d’esperar a la fi dels dies?

Els científics i els psicòlegs, de fet, han intentat esbrinar per què la gent més o menys normal troba l’apocalipsi atractiva. Shmuel Lissek, neurocientífic de la Universitat de Minnesota i expert en la resposta de la por dels mamífers, va dir el 2012, quan les amenaces es tornen previsibles, com ara xocs elèctrics repetits, ens relaxem. Si el final és el xoc més gran que es pugui imaginar, no queda res de què preocupar-se, simplement perquè no queda res.

Armageddon és, a més, l’últim solució de problemes. Un déu furiós no acaba de purgar la Terra dels seus pecadors, sinó de deutes i targetes de crèdit. Per a aquells de nosaltres que subscrivim a una teologia en particular que el final s’aconseguirà sense genets, àngels trompetistes o actes de fuga de Yoda, l’apocalipsi també és una cosa que, si som prou delirants per creure en el nostre propi excepcionalisme, es pot sobreviure. La satisfacció d’abordar-se de saber que teniu raó sobre el canvi climàtic catastròfic és genial, però les fantasies anarquistes bàsiques són millors. L’apocalipsi zombi no tracta de coses que mengen cervells. És que l’escola s’extreu per sempre.

Quan les meves fantasies es trenquen és que no sóc supervivència ni prepart: no tinc un garatge ple de tovalloletes sanitàries i compto el meu removedor de grapes entre els meus béns més mortífers. Sota el preparat i, per endavant, el meu reforç contra el tètanus, he tallat el dit sobre una llauna de menjar per a gossos i moro.

Però, igual que la meva part que ignora les estadístiques per sota de 2 dòlars de fantasia de Powerball, és massa fàcil imaginar-se batent les probabilitats. I, maleïda calenta, l’apocalipsi fa grans narratives, especialment si sou l’heroi.