L’ONU vol la normativa sobre viatges espacials internacionals en un termini de cinc anys

El viatge comercial a l'espai continua sent una fantasia capitalista que una realitat quotidiana, però les vacances orbitals i la mineria de meteorits se senten inevitables. La tecnologia ja no és una generació més, i les taules de temps proposades per empreses com SpaceX són agressives. Tenint en compte tot això, seria just dir que la crida a l’agència aeronàutica de les Nacions Unides per a la regulació de l’espai ha passat una mica. Però és una trucada. L’Organització Internacional d’Aviació Civil ha establert un objectiu sorprenent: només cinc anys: per ratificar la normativa sobre viatges d’espai comercial.

Hi ha algunes raons per ser optimistes perquè els viatges espacials reforcin realment el dret internacional, cosa que el farà menys arcà, fins a cert punt, unificar-lo a la manera del dret marítim. La necessitat de regular espais no definits clarament per les nostres fronteres terrestres és universalment entesa i acordada. I les Nacions Unides ja han jugat un paper en l’establiment de directrius, si no d’una regulació ferma, sobre l’ús de l’espai fins a la data. Però aquestes directrius estan obsoletes.

El 1963, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar una “Declaració de principis legals que governaven les activitats dels estats en l’exploració i els usos de l’espai ultraterrestre”. Va declarar que l’espai hauria de ser obert a totes les nacions respectuoses amb la llei i que aquestes nacions han de prendre la responsabilitat per qualsevol cosa que envien allà. Els Estats Units, la Unió Soviètica i totes les nacions més importants del món van ratificar posteriorment aquests principis en el Tractat de l’Espai Exterior de 1967.

TIL el Tractat d’espai exterior, signat per totes les principals nacions espacials, prohibeix reclamar territori a l’espai o en …

- Ted Hardman (@ TedHardman19) 15 de març de 2016

Val la pena assenyalar que, malgrat les actuals directrius de les Nacions Unides, és ben sabut que les potències mundials han considerat un espai armador. L’estació espacial militar Almaz de l’Unió Soviètica incloïa un canó automàtic per evitar l’embarcament, i els Estats Units van entretenir míssils espacials com a part de l’escut contra míssils del president Ronald Reagan. Així, la perspectiva de la cooperació internacional en viatges espacials i turístics ha de ser sempre moderada pel potencial de les nacions per prioritzar els seus propis objectius militars.

Una imatge utòpica dels viatges espacials i de l’exploració podria incloure els controladors de trànsit espacial de les Nacions Unides a les armilles de seguretat de robin, però la realitat serà més complicada. En aquesta etapa, les nacions individuals exigeixen la responsabilitat d’assegurar el seu propi espai aeri i l’agència d’aviació de l’ONU només dóna suport i coordinació per a vols internacionals. Així, doncs, l’ONU pot jugar un paper coordinador en l’establiment de normes internacionals per al vol espacial comercial, però gairebé segur que no regularà la indústria, és a dir, no proporcionarà dents als cossos actuals d’aplicació de la llei.

Històricament, les nacions del món no volen donar a les Nacions Unides un control més gran sobre els militars o les indústries, deixant el cos internacionalment famós incapaç d’aplicar fins i tot els seus principis més estimats. Els viatges espacials internacionals són una bona àrea per implicar-se a si mateixa en funció de la necessitat d'una cooperació multinacional, però el seu paper també és limitat. La proliferació de satèl·lits i de viatges espacials durant les últimes dècades ha establert clarament la necessitat d’una major coordinació en l’espai, però l’espai segueix sent l’últim. L’ONU només vol evitar la tragèdia.